jueves, 23 de junio de 2016

Durant la nit de Sant Joan.

      El rellotge ja marca les 0:52 del dia següent.
     L'altre dia vam anar a passejar amb l'S., la M. i en Ss. El dia estava preciós, feia el fred just per poder dur l'abric i l'escalfor necessària per no necessitar un mocador al coll. El barri de Recoleta també ho estava, de bonic. Per un moment vaig pensar que tornava a estar à côté de la Seine, i tanmateix vaig sentir-me orfe i feliç alhora.

     Uns dies abans, somiava que era aquí, que caminava per un barri desconegut que s'assemblava massa a aquella Rue Poulletier que m'apropava al riu pel terra empedrat, que buscava encara nosabiaelquè amb la certesa que hauria de trobar-ho, que, tot d'una, un home amb un forn improvitzat a peu de carrer em somreia des de lluny i em parava, dient-me «¡Vení, acercate! Acá tenemos las mejores medialunas de toda Buenos Aires, y nuestros pain au chocolat eran los preferidos de Cortázar», com si sapigués que era, exactament, el que necessitava escoltar, i que, en aquell precís moment, apareixia darrera el meu tiet, esbufegant, cridant-me, corrents, feliç d'haver-me empaitat, com si hagués tornat a ser la neboda petita, impacient i esmunyedissa d'aleshores. M'abraçava i em descol·locava els cabells amb una carícia tendra, compràvem un parell de panets de xocolata i, allà, mirant el carrer assolejat, despertava.

     Vam veure la gran flor metàl·lica de la Plaza de las Naciones Unidas, també vam viure una obra de teatre experimental que em va fer sentir com uns mesos ençà, a Londres. Vaig pensar molt en tu, J., t'hagués agradat tant veure-la. La mare em va dir que em trobava a faltar, el tiet també em va dir que m'enyorava. Tot just dos dies després de somiar-lo. Recordo que vaig plorar molt. Però ha sigut un cap de setmana bonic on m'he sentit lliure i, certament, feliç.
     I avui, revetlla de Sant Joan, no he pogut evitar encongir-me tota jo i sentir-me petitíssima; aquí no hi ha hagut foguera, ni coca de llardons i xocolata, ni sopar familiar, ni brindis amb els amics, ni tornar a casa a l'hora d'esmorzar. Ni tan sols aquella xafogor tan fastigosa que —i ho diré amb la boca petita— començo a trobar a faltar. Aquí ha sigut un dia fred d'hivern, un visionat de curtmetratges, un petit concert de la M. i en Ss., un sopar de sobres i unes ganes irrefrenables d'abraçar algú, ara, quan el rellotge ja marca la 1:43 del dia següent.

No hay comentarios:

Publicar un comentario